|
Amb aquests mots podríem resumir el caràcter que
ens pot suggerir l’audició de la Missa brevis in honore Sancti
Joannis de Deo de Joseph Haydn. Caràcter que ve potenciat per les
proporcions modestes (modestíssimes hauríem de dir) per l’economia
de mitjans amb els quals i per als quals s’ha compost aquesta missa.
I és que aquesta missa no deixa de reflectir les
restriccions que els governants austríacs de la segona meitat del segle
xviii imposaven al culte religiós i que òbviament afectaven a la música
que s’hi destinava. Aquest és el marc on podem situar la sèrie de
misses “breus” de Haydn i Mozart. L’orquestra queda reduïda a la
mínima expressió: dos violins, un violoncel i l’orgue, un petit cor
i una soprano solista. Tret de dos exemples juvenils, és l’única
missa de Haydn que preveu aquesta instrumentació. La brevetat, òbviament,
també afecta a la durada total de la composició que no sobrepassa els
vint minuts. Aquest fet motiva, en algunes seccions i per tal
d’estalviar temps, que les diferents veus puguin cantar textos
diferents amb la confusió que de tot això se’n deriva.
És per això que no us oferim la primitiva versió,
sinó un arranjament que al segle xix
en va fer Ferdinand Habel, mestre
de capella de Sant Esteve de Viena. Aquest arranjament suprimeix l a
confusa politextualitat d’algunes seccions, aconseguint allargar la
missa fins una trentena de minuts.
Com totes les composicions
d’aquesta mena, la missa musical consisteix en la musicalització dels
cinc apartats de l’ordinari de la missa: Kyrie, Gloria, Credo,
Sanctus-Benedictis i Agnus Dei.
Habel respecta el
kirie, que és una petita composició
sàvia i impecable, on no hi manca ni hi sobra res. En canvi, allargà
el brevíssim glòria, afegint fragments de la resta de la missa:
sentirem la música de l’agnusdei per al Qui tollis; la música
del credo per al Quoniam. El glòria es perfila, així, com el
fragment més modificat i allargat de la missa.
El credo també es presenta modificat. Malgrat que no
hi ha música d’altres seccions, la música inicial del credo es
repeteix dos cops.
L’Et incarnatus no presenta cap modificació
i, com succeeix en moltes altres misses constitueix un moment de forta
intensitat expressiva. El final del credo també es repeteix dos cops.
Si en el kirie hom apreciava el magisteri i la inspiració del seu
autor, en l’inici del credo podem sentir com si Haydn estigués
“fastiguejat” per les restriccions a les quals s’ha de sotmetre i
no dubta a plagiar part del credo de la seva anterior missa, la de Sant
Nicolau.
També es respecta l’original al Sanctus-Benedictus.
Els breus i robusts Sanctus i
Hossana emmarquen el que considerem la joia d’aquesta
missa, el Benedictus. Es pot considerar com un autèntic fragment
de concert per a soprano solista i orgue, acompanyats per la corda, o
com una ària operística per a soprano i orgue solistes. Malgrat l’ús
de procediments habituals de la música profana. Haydn aconsegueix un íntim,
insospitat i sincer sentiment de devoció religiosa, on el temps sembla
que s’aturi. Tenint en compte les proporcions de la missa, aquest Benedictus
és d’unes proporcions celestials. És el precedent directe d’un
altre extens i no menys religiós Benedictus, el de la Gran
missa en Do menor, de Mozart.
També és respectada la versió original de
l’agnusdei, del qual destaca el seu íntim, inspirat i tranquil
acabament, que invita més al recolliment que al tumultuós aplaudiment,
com si ens trobéssim en la modesta capella per a la qual treballava
Haydn, en un capvespre estiuenc, lluny del brogit de la capital imperial
Viena.
Francesc
Marín
musicòleg |
